[dropcap]A[/dropcap]vui us porto una notícia extreta de SuppVersity, un dels meus llocs preferits pel que fa a estudis científics al voltant del rendiment atlètic, la nutrició òptima, recomposició corporal, musculació, etc. L’Adel Moussa, que es fa dir ‘Dr Andro‘ (un nom molt adient per a ell, certament) té una manera especial de revisar els estudis, extreure’n conclusions i portar-les al seu blog per a difondre la paraula entre els menys entesos (com jo mateix!) a qui els hi interessi el tema. De fet, crec que la manera en que porta el seu blog ha inspirat bastant al meu.
En una de les entrades d’avui, Adel dóna una repassada a un estudi publicat fa cosa d’un any (clic aquí per veure’l) per la Universitat Ritsumeikan de Tokyo sobre com la via del mTOR es veu regulada a la baixa progressivament degut a l’entrenament prolongat amb resistències.
L’mTOR – que ve de les sigles de ‘diana (Target) (Of) de Rampamicina en les cèl·lules dels Mamífers’- és una proteïna codificada pel gen MTOR que regula el creixement cel·lular, la proliferació de les cèl·lules, la seva supervivència, la síntesis de proteïnes i la transcripció dels gens.
Espero que alguna de les assignatures de la universitat toqui el tema perquè té moltes implicacions en el desenvolupament muscular. En el fitness i el culturisme es busca potenciar aquesta ruta metabòlica del mTOR de manera que es maximitzi la síntesi de proteïnes (via l’entrenament, l’alimentació, la suplementació, el descans, etc) que dóna lloc a hipertròfia muscular (creixement del volum de les cèl·lules dels músculs). En cristià, és el que ens fa posar-nos “mazats” 🙂
Nota: Val a dir que aquesta mateixa ruta, per les seves propietats ‘anabòliques’ també està directament implicada en el càncer. Per això, tant potenciar-la com bloquejar-la són dos dels objectius de recerca avui dia per la comunitat científica, però amb objectius totalment diferents. Aquí és un d’aquells moments ‘Eureka’ on ens adonem que el context personal de cadascú IMPORTA.
Els mecanismes que descriu el Dr Andro al seu post són complicats, i deixant de banda que els desconec, tampoc tinc temps ara mateix per fer-ne una mica de recerca i el seu respectiu resum detallat. Per això avui només us vull portar la idea general de la notícia i les conclusions que en podem extraure. Al cap i a la fi és el que més ens importa, no?
Segons els investigadors, en l’entrenament prologat en el temps l’expressió de diverses proteïnes que es comuniquen amb l’mTOR: la p70S6 quinasa, la p90RSK, l’rpS6 i d’altres, es veu regulada a la baixa, la qual cosa fa que els guanys disminueixin.
Experimentant amb diversos protocols d’entrenament, els investigadors han trobat que l’entrenament continu, seguit d’un període de descans de 12 dies, és l’estratègia que restableix millor els mecanismes d’acció d’aquestes proteïnes senyalitzants, la qual cosa implica que, possiblement, prendre descansos més regularment del que la majoria estem disposats a concedir quan agafem la rutina d’entrenar i entrenar sense parar, sigui la millor decisió que podem prendre.
La llegenda correspon als diferents protocols d’entrenament: sessions de 1, 12 o 18 sèries (1S,12S,18S) -per a comparar com impacta el volum- en dies alternats, o bé entrenaments en dies continus seguit d’un descans prologant de 12 dies (DT)A més, sembla que altres estudis indiquen que aquest petit període de descans no afectarà gens els guanys acumulats amb anterioritat. Així que si esteu patint per perdre aquests apreciats cm de bíceps que tant us ha costat arreplegar, no patiu, estan ben salvaguardats durant un temps 😉
Conclusions
Bé, suposo que això tampoc ens hauria de venir massa de nou. De sempre s’ha dit que en l’esport en general, perioditzar i prendre descansos és important per a seguir progressant. En atletes populars de fons crec que és una regla bastant marcada amb lletres de foc, tot i que no sempre la seguim. En el món de la musculació, se sap també però a mi em dóna la sensació que degut a la naturalesa de l’esport hi ha més tendència a entrenar prolongadament sense gaire descansos.
Sigui com sigui, el que l’estudi ens aporta de novedós és la troballa de que aquestes proteïnes senyalitzadores p70S6K i rpS6 entre d’altres perden efectivitat amb l’entrenament prolongat i que 12 dies de descans poden restaurar-ne el potencial senyalitzador que activa la ruta del mTOR i que, per tant, ens fa seguir progressant en el desenvolupament muscular.
Ahir un company m’explicava preocupat que per unes petites molèsties a l’espatlla (tot un clàssic) no sabia si seguir entrenant o prendre’s un descans. La resposta crec que era força evident independentment d’aquest estudi però, en qualsevol cas, ara ja té un motiu més per a restar tranquil.
