Els minerals

[dropcap]C[/dropcap]ontinuant amb la segona part de la unitat 4 de Bioquímica i Química Alimentària, aquí teniu l’entrada sobre els minerals que obtenim a través de l’alimentació, i amb aquest post dono per acabats els apunts d’aquesta assignatura.

Mancaria la unitat 4 que tracta sobre les aplicacions dels enzims, però crec que amb l’entrada de l’assignatura de Bioquímica del 2ºn trimestre queda cobert a nivell bàsic. La unitat 6 tracta sobre additius alimentaris, i donat que el curs ja ha acabat i no tinc necessitat de fer l’entrada com a oportunitat per a memoritzar, i no és un tema d’interès en un blog com aquest -on promovem aliments de les fonts més naturals possibles sempre que sigui possible-… doncs crec que passaré 😉

Lectura prèvia recomanada:

Introducció

Els elements químics que l’organisme necessita per a realitzar les seves diferents funcions són els minerals, també anomenats en ocasions sals minerals. Aquests nutrients són essencials i han de ser absorbits i transportats als diferents òrgans on hagin de ser utilitzats, ja sigui formant part d’importants complexes enzimàtics (zinc) o formant part de proteïnes transportadores (ferro en l’hemoglobina) o simplement com a elements formadors d’estructures corporals (calci i magnesi).

Tots formen part dels micronutrients o bioelements secundaris -juntament amb les vitamines– i dins d’aquests, es classifiquen en funció de la quantitat en la que estan presents en el nostre organisme:

  • Macrominerals
    Estan presents en grans quantitats: calci, magnesi i fòsfor
  • Microminerals o oligoelements
    Uns pocs mil·ligrams són suficients per a dur a terme les seves necessitats: ferro, zinc, iode, coure, etc
  • Electròlits
    Es troben ionitzats en dissolució: sodi, potassi i clor
  • Elements traça
    Solament són necessaris en quantitats infinitesimals: cobalt, seleni, etc

Les funcions que realitzen són diverses i es poden resumir en:

  • Unió a hormones
  • Unió a enzims bio-reguladors
  • Formen part de les membranes cel·lulars
  • Regulació de la pressió osmòtica i de l’equilibri iònic
  • Funció estructural

Anem a veure cadascun dels tres grans grups amb més detall.

Els macrominerals

El calci

L’esquelet és el gran dipòsit de calci en l’organisme, solament en els ossos trobem el 99% del calci total. L’1% restant forma part de les dents, la sang i d’altres teixits.

La regulació de la calcèmia (calci en sang) es realitza a través dels processos d’absorció del calci a nivell digestiu i dels seus dipòsits, fonamentalment en els ossos i en la seva excreció a través de l’orina o les femtes.

Tot aquest procés està regulat a…

Una vegada absorbit el calci en els nostres fluids, es pot unir a proteïnes, en forma iònica i en forma complexa amb àcids orgànics.

Aquest macromineral és fonamental per al bon desenvolupament de diverses funcions orgàniques, tals com:

  • Estructural i de manteniment de membranes
  • Intervenció en la coagulació sanguínia
  • Missatger hormonal
  • Impulsos nerviosos i excitabilitat muscular

Menys de la meitat del calci ingerit s’absorbeix en les parts altes del sistema digestiu, duodè i jejú proximal, sent la vitamina D el principal factor que influeix en la seva absorció, tot i que no és l’únic:

Factors que en faciliten l’absorció:
Factors que la dificulten:

La regulació de la calcèmia la duen a terme dues hormones que mobilitzen el calci entre la sang i els ossos en ambdós sentits en funció de les necessitats. La parathormona (PTH) secretada per la glàndula paratiroide promou la transferència de calci des de l’os a la sang e impedeix la seva eliminació, augmentant la resorció òssia quan la calcèmia disminueix (rang habitual és de 8,5 a 10 mg/100 ml).

Pel contrari, la calcitonina, secretada per la tiroides, augmenta els dipòsits en l’os quan la calcèmia s’eleva, a la vegada que augmenta l’excreció fecal i urinària.

La llet i els seus derivats són les fonts principals d’obtenció de calci. Els fruits secs grassos i els llegums són també rics en calci, tot i que la seva absorció està molt més limitada que en la dels productes lactis degut als fitats. Veure’n més.

La recomanació d’ingesta per a adults és al voltant dels 800 a 1.000 mg/dia

Els problemes i malalties derivats de la deficiència de calci són les deformacions òssies i la tetània.

Pel que fa a les deformacions, la osteomalàcia (dèficit de calci i vitamina D) i el raquitisme (deficiència de calci) ja s’han citat en l’explicació de la vitamina D.

L’osteoporosi és una patologia molt prevalent al nostre entorn on no es conserva la força esquelètica i es produeixen fractures de l’os amb molta freqüència.

El calci va ser descobert el 1808 per Humphry Davy, tot i que no ha estat fins al segle XX que s’ha obtingut regularment en el laboratori.

El fòsfor

El fòsfor és, després del calci, el segon mineral més present en l’organisme, a més de ser gràcies a les funcions que realitza, un dels més importants, particularment pel que fa al seu rol en l’obtenció d’energia per a la vida.

Més concretament, les seves funcions són:

Els ossos i les dents són les estructures corporals que, quantitativament, posseeixen més fòsfor (85%). Junt amb el calci, el fòsfor forma els cristalls d’apatita, els quals es dipositen sobre la matriu de col·lagen formant els ossos.

La regulació del fòsfor en l’organisme i més concretament a la sang es regula en la seva absorció, excreció, etc. La paratiroides en aquest cas també és l’encarregada del manteniment d’uns nivells adequats en sang, tot i que aquests segueixen un patró circadiari, sent mínims a primera hora del matí i màxims per la tarda.

(N. del T.) I probablement per això sigui que alguns estudis han trobat que es rendeix millor en l’exercici durant la tarda ja que l’ATP depèn del fòsfor com acabem de veure.

El fosfat lliure s’absorbeix en el jejú, sent variable la seva eficàcia en funció del tipus i la quantitat de la dieta. Quan s’aporta poc fòsfor a la dieta l’eficàcia de l’absorció pot arribar al 90%. Com en el cas del calci, la vitamina D augmenta l’absorció i la presència de metalls com l’alumini, el ferro o àcids grassos insaturats en dificulten l’absorció.

La via d’excreció renal (2/3 del fòsfor de la dieta s’eliminen en forma de fòsfor inorgànic) és la majoritària, però també es pot excretar fins a un 30% per la femta. La excreció renal està hormonalment regulada, sent el cortisol i l’hormona de creixement les que augmenten la reabsorció tubular renal.

Homeostasi del fòsfor. New York Academy of Sciences

Pel contrari, els estrogens, la PTH, el tractament amb cortisol i les elevacions de calci sèric disminueixen la reabsorció a nivell renal.

Els aliments proteics com les carns, el peix, les llegums i la llet són fonts de primera qualitat per a l’obtenció de fòsfor. Veure’n més. La ingesta recomanada és al voltant dels 700 mg/dia per a adults.

La deficiència de fòsfor provoca un conjunt de disfuncions hematològiques, renals, neuromusculars o esquelètiques.

Aquesta deficiència no sol ser gaire comuna al estar àmpliament distribuit pels diferents tipus d’aliments, excepte en pacients hospitalitzats que reben glucosa en nutrició enteral o parenteral sense aportament de fòsfor suficient, ja que totes aquestes molècules de glucosa requereixen moltes molècules de fòsfor en la seva metabolització.

L’ús continuat d’antiàcids, que insolubilitzen el fòsfor, l’alcoholisme crònic o l’hiperparatiroidisme també provoquen hipofosfatemia.

El fòsfor fou descobert per primera vegada el 1669 per l’alquimista alemany Hennig Brand, a Hamburb, en destilar una mescla d’orina i arena, mentre buscava la pedra filosofal.

El material blanc obtingut en evaporar l’urea era una pols blanca que cremava amb una flama brillant i que brillava en la foscor, d’aquí el seu nom fòsfor, del llatí phosphorus, que vol dir “portador de llum”, i que a les substàncies que brillen en la foscor se’ls anomeni fosforescents.

El magnesi

Una mica més de la meitat de tot el magnesi present en l’organisme es troba en els ossos, una tercera part en els músculs i la resta en les cèl·lules i líquids corporals. En aquest cas, el magnesi dels ossos no és intercanviable, podent estar el magnesi en sang en forma lliure (1/3) o bé unit a proteïnes (2/3). Els valors sèrics normals estan al voltant dels 1,5 a 2,5 mg/100 ml.

Entre les seves funcions, més de 300, trobem:

  • És un cofactor en diverses reaccions enzimàtiques de moltes i diferents rutes metabòliques
  • És necessari per al funcionament de diversos òrgans: cervell, ronyons, ossos, etc.
  • Intervé com a relaxant en l’excitabilitat i contractilitat nerviosa

Es podria dir que el calci i el magnesi juguen papers antagònics, particularment en la calcificació òssia com en la contracció muscular. La pràctica totalitat del magnesi s’absorbeix a l’intestí prim i solament una petita part es pot reabsorbir a nivell del colon. Al voltant del 60 a 70% s’elimina per la femta. La presència de calci, fòsfor i citrats i àcids disminueixen l’absorció de magnesi, al igual que una deficiència de vitamina E i l’excés de vitamina C.

Les llavors, fruits secs, els cereals, llegums, el cacao i la patata són aliments força rics en magnesi. La ingesta recomanada es troba al voltant dels 300 mg/dia per als adults. L’anglès Joseph Black va reconeixer el magnesi com a element químic el 1755. El 1808 el mateix Humprey Davey que va descobrir el calci per hidròlisi va obtindre el metall pur de magnesi. El seu nom ve de magnèsia, que en grec designava una regió de Tessàlia, on el mineral magnesia alba (òxid de magnesi) va ser trobat per primer cop.

El sofre

El sofre és un mineral molt important perquè participa en la molècula de dos aminoàcids com són la metionina i la cisteïna, a més de molt altres compostos ensofrats. El seu excés és eliminat per la orina i una vegada cobertes les necessitats d’aquests aminoàcids, el sofre sobrant de la seva degradació és utilitzat en la síntesis de la resta de compostos que en depenen. És a dir, a diferència del sofre inorgànic, el sofre de la dieta no és tòxic.

Entre les seves principals funcions trobem:

  • Forma part dels teixits com les ungles, els cabells, els ossos, forma l’estructura de la queratina i de la condroïtina dels cartílags
  • Forma part dels aminoàcids metionina i cisteïna i per tant està present en multitud de proteïnes corporals
  • Està present en les vitamines del grup B
  • Forma part de la heparina
  • Intervé en la formació de col·lagen
  • Forma part de la insulina

Els aliments on es troba el sofre són principalment els aliments proteics com la carn, els lactis, el peix i els ous. També està present en tots els aliments que són fonts de vitamines del grup B. El sofre és conegut des de l’antiguitat i ja Homer en parlava al segle IX aC. No obstant, no va ser fins 1777 que Antoine Lavoisier va revelar que el sofre era un element químic i no un compost, com es creia fins llavors. Avui dia, el seu rol encara és subjecte d’estudi (veure una publicació interessant).

Els electròlits

(N. del T.) Els apunts no entren en els electròlits! així que ens deixen sense informació sobre el sodi, el potassi i el clor. Shame on them! doncs no s’inclouen en cap de les següents unitats, com a mínim d’aquesta assignatura.

Normalment no m’agrada tergiversar massa les entrades sobre els apunts de classe però en aquesta ocasió, em permeto com a mínim portar un paràgraf del llibre “Bases de la Alimentación Humana” d’en Victor Manuel Rodríguez, 2008, Netbiblio, que podeu consultar online fent clic aquí.

Sodi, potassi i clor

El sodi, el potassi i el clor constitueixen els electròlits més abundants tant del líquid extracel·lular com intracel·lular.

El potassi és el catió principal (K+) que es localitza fonamentalment en el compartiment intracel·lular i du a terme, junt amb els altres dos, un paper crucial en el manteniment de l’equilibri osmòtic (veure capítol del llibre sobre regulació del balanç hídric).

El sodi i el clor són, en canvi, els principals ions (catió i anió respectivament, o sigui un amb càrrega positiva i l’altra neutra) del líquid extracel·lular i participen en el manteniment de l’equilibri àcid-base junt amb el sulfat, el fosfat i el bicarbonat.

El contingut d’aquests minerals en l’organisme varia entre els…

  • 100 a 150 gr per al Potassi
  • 60 a 100 gr per al Sodi
  • 80 a 120 gr per al Clor

Algunes de les funcions d’aquests minerals a l’organisme es resumeixen a continuació:

L’absorció es realitza a través de difusió simple en l’intestí prim, tot i que en determinades situacions, els ions com el sodi i el potassi també són absorbits per mecanismes de transport actiu primari i secundari (aquí tenim feia a fer continuant la branca d’apunts de bioquímica i biologia del 2n trimestre per tal d’entendre algunes d’aquestes coses sobre metabolisme energètic a nivell cel·lular).

Un cop travessat l’enteròcit, es transporten lliurement per la sang i la limfa i no s’acumulen en cap teixit. L’eliminació d’aquests ions es produeix principalment a través de la via renal, i en menor proporció a través de les femtes en casos de diarrea intensa, i també per la pell, provocat per la sudoració excessiva (nota atletes!).

L’hormona responsable de la regulació d’aquests electròlits és fonamentalment l’aldosterona, la regulació i secreció de la qual està alhora controlada per l’hormona adrenocorticotròpica o ACTH (varem veure algo als apunts d’anatomia de la Chelo 😉 i el sistema de la regina-angiotensina (podeu veure alguna cosa en aquesta entrada sobre l’anatomia del sistema urinari del curs que vaig fer del Coursera sobre fisiologia humana).

En situacions d’hiponatremia (hipo = baix, natrium = sodi) s’estimula la secreció renal de renina, que indueix l’activació d’angiotensina en el torrent sanguini. Aquesta última estimula la vasoconstricció, que augmenta la pressió arterial, disminuint la pèrdua d’aigua e induint l’alliberació d’aldosterona a l’escorça suprarenal.

D’altra banda, en cas que hi hagi un excés de sodi, l’hormona atrial natriurètica contraresta aquests mecanismes inhibint l’alliberació de renina i aldosterona, i provocant l’excreció d’aigua i sodi. Igualment disminueix la pressió arterial i actua com a antagonista de l’angiotensina.

La següent taula extreta del llibre resumeix la ingesta mínima recomanada de cadascun dels minerals i les seves fonts més comuns per a un individu adult sa (sense èmfasi en les necessitats per a atletes que poden estar augmentades):

TablaIngestaElectrolitos

Tant la carència com el dèficit d’aquests minerals són poc comuns. Les deficiències només solen tenir lloc en casos de vòmits freqüents (particularment del potassi) i de sudoració i diarrees intenses (sodi) donant lloc a símptomes de debilitat i de dany muscular. La hipopotassemia (baix potassi) pot tenir lloc també durant el tractament prolongat de la hipertensió amb diürètics que provoquin la pèrdua de potassi via renal.

La causa d’excés d’aquests electròlits s’associa a alteracions hormonals que deterioren la funció renal i, per tant, augmenten la tensió arterial. En aquestes situacions és fonamental controlar la ingesta de sal o d’aliments rics en aquest mineral.

Els microminerals

Els apunts són força més breus amb els microminerals o oligoelements, així doncs, he pensat que deixaré alguna publicació extra per a qui vulgui estirar una mica més del fil 😉

El ferro

El ferro és un mineral molt important en el metabolisme de pràcticament tots els éssers vius i intervé, principalment, en la formació d’hemoglobina i de glòbuls vermells, així com també en l’activitat enzimàtica de l’organisme.

Entre les seves funcions principals, trobem:

  • Transport d’oxigen (O2) i de diòxid de carboni (CO2)
  • Participació en els citocroms, catalitzant la reducció de l’aigua
  • Formació de la hemoglobina i la mioglobina, que transporten i emmagatzemen l’oxigen respectivament

Es transporta unit a la transferrina, i s’emmagatzema com a ferritina. L’absorció del ferro augmenta en funció de la seva necessitat a l’organisme. El ferro de la dieta es pot trobar en forma “hemo” (en els aliments d’origen animal) i “no hemo” (fonts d’origen vegetal), el que en determina la biodisponibilitat. L’absorció de ferro hemo és molt major que la del ferro no hemo. Els aliments més rics en ferro hemo són el fetge, la carn de porc, la carn vermella en general i el rovell de l’ou. Dins del regne vegetal (no hemo) en són rics els llegums, els fruits secs, la taronja i els espinacs.

Factors que en faciliten l’absorció:
  • Les proteïnes animals dupliquen l’absorció del ferro no hemo
  • Els aminoàcids lisina, cisteïna, metionina i histidina en milloren també l’absorció
  • La vitamina C augmenta (fins a 3 vegades) l’absorció del ferro
Factors que la dificulten:
  • Els tanins i oxalats de les verdures en redueixen l’absorció
  • Les proteïnes làcties i de l’ou
  • El calci i el fòsfor insolubilitzen el ferro i en fan més difícil l’absorció
  • La fibra alimentària
  • Certs medicaments com els antiàcids i procinètics

La transferrina secretada a la bilis transporta 2 ions de ferro al interior. Una vegada dins el ferro es diposita com a ferritina o es traspassa com a ferritina sèrica. S’emmagatzema al fetge com a ferritina o hemosiderina.

La descamació epitelial, l’orina, la femta i la menstruació són vies d’eliminació comunes del ferro. Dins de les deficiències de minerals a la dieta, la del ferro és de les més comuns. La població de més risc són els menors de 2 anys, les noies adolescents, les embarassades i els ancians. Les causes poden contemplar des de defectes en l’absorció, ingesta insuficient o pèrdues elevades, la qual cosa dóna lloc a diferents tipus d’anèmia. Alguns dels símptomes amb els que cursa són:

  • Cansanci
  • Pal·lidesa
  • Baixa resistència física i mental
  • Disminució de les defenses

El ferro ha coexistit amb l’home des de l’inici de la història de la humanitat, amb una importància cabdal particularment pel que fa al desenvolupament d’eines i de la seva evolució. Des d’un punt de vista nutricional, ja l’any 1500 aC era usat com a ungüent per a tractar la calvície a Egipte i data del 1200 aC a Grècia com a tractament contra la infertilitat.

Durant l’Edat Mitjana i el Renaixement també es va usar molt com a remei general per al tractament de diverses malalties, tot i que sense gran coneixement de causa. Durant el segle XVI es va relacionar la deficiència de ferro amb una malaltia anomenada “malaltia verda” o clorosi degut al particular color verdós pàl·lid que cobrava la pell en episodis del que avui dia coneixem com a anèmia ferropènica.

Va ser Sydenham qui per primera vegada va usar el ferro específicament per a tractar-la, en substitució a sangries i purgues que es feien, fins llavors. El 1713 Lemery i Geoffry varen demostrar per primer cop que el ferro es troba en la sang, establint les bases científiques en la terapèutica de la seva deficiència.

El 1832 el metge francès Pierre Blaud va començar a tractar l’anèmia amb l’administració de ferro oral, en forma de píndola formada principalment per sulfat ferrós, pràctica que s’ha anat seguint fins ben entrat els nostres dies.

Aprèn més: Metabolismo del hierro: conceptos actuales sobre un micronutriente esencial, Boccio et al, 2003.

El zinc

El zinc és un element essencial per als humans que intervé en el metabolisme de proteïnes i àcids nucleics, a més d’estimular l’activitat de centenars d’enzims.

Entre les seves funcions principals, trobem:

  • Cofactor de nombrosos enzims, més de 300
  • Estabilitzador de membranes cel·lulars
  • Participa en la visió junt amb la vitamina A
  • Intervé en els processos de transcripció genètica i en la divisió cel·lular
  • Per tant, té un rol important en matèria de fertilitat i reproducció

S’absorbeix entre un 10 i un 40% del zinc ingerit. Els fitats i la fibra, igual que en alguns dels casos vists anteriorment, en redueixen l’absorció, així com la proteïna de la soja, el blat integral, el calci, el ferro i l’alcohol. De la mateixa manera, la vitamina C i alguns aminoàcids n’afavoreixen l’absorció.

S’excreta majoritàriament per la femta i es veu augmentada en casos com la cirurgia, traumatismes o cremades.

La quantitat diària recomanada per a l’adult sa s’estima en uns 10 a 15 mg. Alguns dels aliments més rics en zinc són les ostres (Dr Kruse advice!), tot i que també està present en crustacis, altres mol·luscs, les carns vermelles, els ous i els lactis.

La seva deficiència pot comportar:

  • Problemes de creixement
  • Immaduresa sexual
  • Infertilitat
  • Alopècia
  • Hipogeusia (baixa percepció del sentit del gust)
  • Ceguera nocturna
  • Deficiències immunològiques

Els grups de major risc són les embarassades, els nens i adolescents, els alcohòlics, els afectats de cirrosi hepàtica i amb síndromes de mal-absorció.

Aprèn més:  Torres Acosta et al., (2004) El zinc: la chispa de la vida. 

El fluor

El fluor és un mineral que, en forma natural en l’organisme, es troba com a fluorur de calci i s’acumula en ossos i dents. Fins ara el seu paper nutricional ha estat principalment identificat com a protector dental contra la càries.

La deficiència de fluor es caracteritza per un debilitament de l’esmalt dental i la conseqüent aparició de càries.

Alguns aliments que contenen fluor són les fruites, les verdures, el peix, el marisc i la carn. L’aigua de consum també en conté quantitats apreciables, bàsicament perquè se’n sol afegir per a tractar possibles deficiències.

(N. del T.) Això és lo poc que diuen els apunts sobre el fluor. Avui dia hi ha una creixent preocupació per nivells més alts de fluor dels que ens convé ingerir, que realment és molt poc, i que pot causar toxicitat.
Aprèn més: Valdez et al., Neurología (2011). Efectos del flúor sobre el sistema nervioso central.

El iode

El iode és un altre element essencial per a l’organisme, encara que la quantitat que es necessita es molt petita. Es localitza principalment a la tiroides (75%) mentre que la resta es reparteix entre la sang, la mucosa gàstrica, i la glàndula mamària durant la lactància.

Forma part de les hormones tiroides, que regulen el metabolisme. Són crítiques regulant el creixement, el metabolisme cel·lular, la temperatura corporal, el consum energètic, la reproducció, etc.

S’absorbeix en forma de iodur a nivell intestinal. És captat llavors per la tiroides i el seu excés s’elimina amb l’orina.

La quantitat recomanada per a un adult sa és al voltant dels 150 mcg/dia (micrograms). El peix i el marisc en són molt rics, així com la sal marina. En la sal més processada se sol afegir iode per a cobrir les necessitats de la població. El contingut de la resta d’aliments és molt variable i depèn de la zona geogràfica, ja que el sòl de cultiu dels vegetals és important en aquest aspecte. Veure’n més.

La seva deficiència provoca goll (engrandiment de la glàndula tiroides). Si aquesta deficiència es dóna durant la gestació es pot produir el cretinisme i l’hipotiroïdisme, també en adults, entre d’altres.

Existeixen substàncies que segresten el iode, com les contingudes en diverses varietats de les verdures de la família Brassica (de les cols).

(N. del T.) Realment el metabolisme del iode i la seva relació amb l’hipotiroïdisme en adults i la seva mal-absorció mereixeria tota una sèrie d’entrades. Per exemple, els mateix fluor que comentàvem abans sembla competir amb el iode de la dieta, desplaçant-lo.

Aprèn més: Revista de Medicinas Complementarias, Medicina Holística, nº76. Toxicidad Endocrina del Flúor.

El coure

El coure, de manera similar a la del zinc i la del ferro, participa com a cofactor de nombrosos enzims i reaccions del metabolisme energètic, així com en la formació de glòbuls vermells.

Més concretament, participa en:

  • Formació de molts enzims, com la citocrom oxidasa, la lisil oxidasa i la superòxid dismutasa
  • Síntesi de glòbuls vermells, melanina i catecolamines
  • Oxidació del ferro, a través del seu transport
  • Participació en la unió de molècules de col·lagen

S’absorbeix en un 25 a 60%, principalment en l’intestí prim, tot i que també una mica en l’estomac, i s’emmagatzema al fetge. En aquest cas, la vitamina C, els fosfats, la fibra i el bicarbonat en dificulten l’absorció.

Tot i que està àmpliament repartit entre molts aliments, les fonts més riques són el marisc, les vísceres, les nous, els llegums, les els vegetals verds, el cereals i els fruits secs

La dosi recomanada no sembla del tot clara però s’estima al voltant dels 700 a 900 mcg/dia (micrograms) per a adults sense sobrepassar els 10 mg, ja que pot ser tòxic en excés. De fet, en la Malaltia de Wilson, causada per un defecte innat en el metabolisme del coure, hi ha un excés i cal evitar-lo pels seus possibles danys en el sistema nerviós, hemòlisi, etc.

La deficiència no és comuna, però podria comportar:

  • Anèmia
  • Osteoporosis
  • Des-pigmentació (coloració de la pell)
  • Alteracions del SNC
  • Canes
  • Pèrdua de minerals

Aprèn més: Mejía et al., Universitas Médica nº47 (2006). Bases biológicas y patobiológicas humanas del metabolismo del cobre.

El manganès

El manganès, un altre metall de transició, també té un paper enzimàtic i de metabolisme energètic:

  • Activa enzims del metabolisme energètic com la manganès superòxid dismutasa (MnSOD) i catalasa
  • Participa en la formació d’hormones sexuals
  • Es relaciona amb les funcions de la vitamina E
  • És necessari per a la síntesi de mucopolisacàrids dels cartílags

La seva absorció és més bé pobre, al voltant del 10 al 40%, i té lloc ràpidament passant per la bilis i s’excreta en la femta.

Els cereals de gra sencer, els fruits secs, els llegums i el te en són rics. Les fruites i verdures també en contenen, tot i que en forma moderada. La quantitat requerida, però, és modesta, al voltant de 1 a 5 mg/dia.

El calci, el ferro i el zinc són minerals que semblen interferir amb l’absorció del manganès (o entre tots ells), així com els fitats, en excés.

La seva deficiència, tot i que no és freqüent, pot causar:

  • Pèrdua de pes
  • Esterilitat
  • Vertigen
  • Dermatitis

Aprèn més: Rodrígez et al., Ed. Díaz de Santos (1999). Tratado de Nutrición: El manganeso

Elements traça

Els elements traça es requereixen en quantitats minúscules a la dieta, però no per això deixen de ser vitals. El seleni i el cobalt són de particular interès per a nosaltres. Els apunts en fan una descripció breu.

El seleni

El seleni és un antioxidant, igual que altres vitamines com la vitamina E. Elimina radicals lliures generats pel metabolisme, protegint així als teixits de l’oxidació cel·lular, i reforça el sistema immune.

S’absorbeix en tracte alt del tub digestiu i es transporta unit a proteïnes com l’albúmina o les globulines, i s’elimina per l’orina.

Les nous de brasil -en especial-, el peix i el marisc, així com les vísceres i la carn d’au són les fonts més riques en seleni, tot i que el contingut depèn en bona part de la riquesa del sòl i de l’aigua que nodreix els aliments. S’estima la seva ingesta recomanada en uns 70 mcg/dia.

El seu dèficit és rar, a menys que vingui acompanyat per una desnutrició general.

(N. del T.) Els apunts no mencionen res però crec que val la pena anotar que ha cobrat un gran interès pels seus mecanismes reguladors de la tiroides en conjunt amb el iode.

Aprèn més: Carmona-Fonseca, J. (2010). Selenio en suero y plasma: epidemiologia y valores de referencia.

El cobalt

El cobalt forma part intrínseca de la vitamina B12 (d’aquí el nom cobalamina), i per tant desenvolupa les seves mateixes funcions. Comparteix el transportador intestinal amb el ferro, per tant a menor ferro major absorció del cobalt. Són doncs, competitius.

S’elimina principalment en l’orina tot i que també en la suor, les femtes i pel cabell.

El fetge, el rovell de l’ou, la carn i el peix en són les principals fonts, de la mateixa manera que ho són de B12. La deficiència de cobalt implica, igualment, anèmia perniciosa. Uns 150 a 600 mcg/dia són suficients.

I per acabar…

Bibliografia usada pels apunts de la uni:

Un altre de xulo que m’he trobat:

I aquí va un gràfic resum dels minerals…

… i una taula amb les quantitats recomanades, que estic segur que al cap i a la fi serà el que la majoria arribarà aquí buscant 😉

Translate »