Sobrehidratació, potencialment mortal per als atletes, adverteixen els experts

Notícia

Malgrat que el risc de deshidratació durant l’exercici és ben conegut, no ho és tant el risc que comporta per a la salut l’excessiva ingesta de fluids, que en determinades ocasions pot fins i tot portar a la mort. Calen noves directrius internacionals per a protegir als atletes d’aquest risc associat, i d’això precisament és del que tracta aquesta recent publicació al Clinical Journal of Sports Medicine.

Notícia extreta de Science Daily, publicada el 9 de juliol de 2015 (veure article original).

La sobrehidratació amb aigua o begudes esportives pot portar a una condició anomenada hiponatremia associada a l’exercici (d’ara en endavant EAH, de l’anglès Exercise-Associated Hyponatremia), ens explica Mitchell Rosner, nefròleg per la Facultat de Medicina de la Universitat de Virginia, que va presidir el grup de desenvolupament de la guia per a les últimes recomanacions.

hiponatremia

hidratacionHiponatremia

La hidratació abans, durant i després de l’exercici és important, però cal vigilar de no excedir-se, no cal beure’s una ampolla sencera d’aigua i menys en absència de reemplaçament d’electròlits.

L’EAH es produeix quan el cos té massa aigua en relació als seus nivells de sodi, diu Rosner. Quan els nivells de sodi en sang baixen massa, condueix a problemes neurològics significatius que poden resultar fatals.

Encara que aquest fenomen ocorren principalment entre els participants en esports de resistència com maratons i triatlons, els metges veuen cada cop més aquesta problemàtica en una amplia gama d’activitats esportives, fet que precipita desenvolupar amb urgència aquestes noves directrius.

Diu Rosner:

Hem documentat com a mínim 14 morts per hiponatrèmia causada per l’exercici des de 1981, incloent dos morts l’estiu passat en atletes joves jugant a futbol. La característica comuna en tots els casos és el consum excessiu d’aigua durant els esdeveniments esportius. Això és impulsat per falses creences comunes de que la sobrehidratació pot millorar el rendiment i, fins i tot, prevenir la deshidratació. Val la pena assenyalar que les dades que demostren graus lleus de deshidratació no semblen perjudicar en excés el rendiment.

Segons Rosner, la clau per a prevenir la hiponatrèmia és deixar que el cos dicti quan es necessita un glop. Continua:

Recomanem l’ús de la set com a guia principal per a determinar la ingesta de fluid. Si un atleta beu quan no té set, no hi haurà risc de patir hiponatremia i tampoc de patir una deshidratació significativa.

Aquesta recomanació s’aplica si els atletes estan consumint aigua com begudes esportives. L’abús de begudes energètiques causarà igualment hiponatrèmia, ja que tot i que incorporen sodi, que pot reduir marginalment el risc de patir-la, no deixa de ser una beguda formada per principalment aigua.

Els símptomes lleus inicials de la EAH poden incloure pensament ennuvolat o confusió, nàusees i mals de cap. En els casos greus, els símptomes inclouen convulsions, confusió severa i coma. Si els entrenadors o pares sospiten que un atleta està patint EAH, els passos més importants són procurar que deixi de beure immediatament i demanar ajuda mèdica.

Per als atletes amb símptomes lleus, limitar la ingesta de fluids i parar atenció a la condició ajudarà a la recuperació en poques hores, però els símptomes més severs tals com signes evidents de confusió requereixen ajuda mèdica urgentment.

Aprèn més
Amb aquesta visual presentació PDF del 56è congrés nacional de la Sociedad Española de Farmacia Hospitalaria per Andrés Navarro Ruiz. Adicionalment, podeu revisar aquesta publicació en castellà (Porcel et al., 2004) sobre la hiponatrèmia associada als esports d’ultra-resistència, doncs són els que presenten major incidència.

Les noves directrius pel que fa a la prevenció i tractament de la EAH han estat publicades recentment a la revista Clinical Journal of Sports Medicine i si voleu podeu veure la publicació sencera en PDF fent clic aquí. Rosner va formar part d’un comitè de 16 experts de quatre països diferents que s’han organitzat per a publicar les noves recomanacions.

En resum

Mentre que el risc de deshidratació és ben conegut, no ho es tant el perill que comporta la ingesta excessiva de fluids, que pot portar a una condició anomenada hiponatrèmia associada a l’exercici (EAH), una disminució del sodi en sang relativa al volum de fluids que pot cursar amb complicacions des de lleus com nàusees fins a greus com confusió severa, el coma i en última instància, la mort. Les noves directrius suggereixen limitar la ingesta de fluids en funció de la set de l’atleta, balancejant el risc-benefici en el rendiment d’una petita deshidratació, que no resulta tant greu com una sobrehidratació, com a estratègia efectiva per a evitar aquest problema.

 

Reflexions

Donat que, desgraciadament, recentment s’han donat casos de hiponatrèmia amb conseqüències fatals (veure notícia més recent) i que és quelcom recorrent que de tant en tant veiem a les notícies, molt especialment en aquestes caloroses dates, m’ha semblat convenient publicar aquesta notícia al blog, que he pogut veure mentre fullejava per sobre les notícies a ScienceDaily.

Si doneu una ullada a la publicació original del Dr Rosner, veureu que la publicació és més bé tirant a breu. El document de consens detallat el podeu trobar a una publicació del mes anterior a la mateixa revista, Butler et al. 2015, si teniu ganes de indagar una mica més.

Alguns apunts ràpids interessants d’aquesta publicació que no es mencionen a la notícia:

  • Els valors de referència de laboratori dels nivells de sodi en sang són al voltant de 135 mmol/L. Els determinants principals de la concentració són el contingut total de sodi i potassi intercanviable en relació als nivells d’aigua total corporal, per això la hiponatrèmia pot tenir lloc tant en una davallada en els nivells de sodi com en un excés en la ingesta de líquid.
  • Els nivells reportats d’incidència d’EAH estan al voltant de rangs tant baixos com el 0% fins a tant elevats com el 51%, immediatament després d’una carrera. La major incidència ha estat reportada en esdeveniments d’ultra-resistència, particularment les ultra-maratons de 161 km, seguit d’ironmans i proves de ciclisme, particularment entre els 109 a 720 km. En la distància de marató, s’han documentat casos del 0 fins al 12-13% dels finalistes segons diferents estudis.
  • També s’ha demostrat el cas en d’altres disciplines com en jugadors de rugby després d’un partit de 80 minuts o remadors d’elit durant una acampada d’entrenament de 28 dies de durada.
  • L’ús de anti-inflamatoris no esteroides (AINEs o NSAIDs en anglès), una pràctica habitual entre atletes, incrementa el risc.
  • La EAH greu ha de ser diagnosticada i tractada per personal mèdic qualificat a través d’infusió intravenosa, mentre que en casos de símptomes lleus, es pot ingerir una solució hipertònica (alta concentració de sodi del 3 al 9%, preferentment de poc volum líquid, uns 100 ml).

Donada la criticitat de mantenir una hidratació correcta durant una prova, però en contrast amb l’alerta de no excedir-nos, probablement ara tindreu curiositat per a conèixer quines són les millors estratègies per a la correcta hidratació, tot respectat les recomanacions de Rosner pel que fa guiar-nos principalment per la set per tal de no arribar mai al punt de patir una sobrehidratació (que, com indica Rosner, comporta més risc que una deshidratació lleu) però alhora sense comprometre el rendiment atlètic.

dehydration

Malgrat que la sobrehidratació és una condició perillosa que cal vigilar amb molta cura, no hem d’oblidar que una hidratació correcta és molt important, particularment en climes calorosos i a alts nivells d’esforç.

En contrast amb l’afirmació de Rosner pel que fa al poc impacte en el rendiment d’una lleugera deshidratació, està establert que una deshidratació de tan sols el 2% del pes corporal pot impactar negativament el rendiment, i que una deshidratació del 5% pot reduir la capacitat de treball fins a un 30% (Kang, 2013).

El mateix llibre publicat per Kang, Nutrition and Metabolism in Sports, Exercise and Health, ens dóna una sèrie de directrius per a garantir una hidratació òptima:

  • Els atletes han d’estar correctament hidratats abans de començar una competició, ja que l’organisme no s’adapta a la deshidratació.
  • Aquesta correcta hidratació es pot garantir si durant els dies previs a una prova, s’ha tingut una ingesta adequada de líquid.
  • Una manera senzilla de controlar l’estat òptim es a través de la orina. Cal evitar un baix volum d’orina i de color fosc (caracteristic de la deshidratació). Una orina amb un color lleugerament clar i de volum raonable, sense presència d’olors sol acompanyar un estat de hidratació correcte.
  • Tècnicament, una osmolaritat per sobre dels 900 mOsmol/kg indica que l’atleta es troba deshidratat, estant entre els 100 a 300 mOsmol/kg en un estat d’hidratació òptima.
  • Alguns entrenadors recomanen als seus atletes pesar-se regularment i procurar un pes similar abans i després de l’exercici per a mantenir una hidratació correcta. Cal recordar que una pèrdua de 1 Kg de pes corporal comporta la mateixa pèrdua aproximadament de 1 L de fluid i, per tant, de deshidratació. Si observem una devallada sobtada de pes d’un dia per l’altre, el més probable es que hi hagi cert grau de deshidratació.
  • En contrast amb les recents directrius mencionades, el llibre comenta que la set no es un factor del tot confiable pel que fa a l’estat d’hidratació, ja que aquesta es pot donar ben entrat l’estat.
  • Per a això, se suggereix ingerir a intervals regulars certa quantitat de fluid i practicar aquesta estrategia durant els entrenaments per tal que el dia de la competició no aparegui malestar.
  • En aquest sentit, les recomanacions tradicionals apunten cap a una ingesta de 500 ml d’aigua dues hores abans de l’exercici, seguida d’uns 500 ml addicionals 15 minuts abans de l’inici d’exercici de llarga durada.
  • En condicions caloroses, la ingesta de petites quantitats de líquid (120-180 ml) cada 12 a 20 minuts està recomanada.
  • Tot i que tradicionalment s’ha recomanat ingerir 1L de líquid per 1 kg de pes perdut en forma de suor, l’autor apunta a una ingesta ideal del 150% del líquid perdut, ja que un 50% d’aquest líquid entrant es perdrà en la orina.
  • Pel que fa a la composició del fluid, hauria d’estar composat per al voltant de un 5% al 10% en dissolució de sucres simples i electròlits que inclou sodi, potassi, magnesi i fòsfor. Algunes marques comercials poden incloure vitamines C i del grup B, així com aminoàcids i cafeïna, entre d’altres.

51IfuqPbQ1L._SX352_BO1,204,203,200_Ja veieu que sembla haver certa discrepància en les recomanacions quan confrontem les prioritats principals reflectides pels experts: la seguretat màxima per tal d’evitar una sobrehidratació en possible detriment del rendiment o la perspectiva cap a un rendiment màxim en la proba objectiu.

Intentant conciliar les dues aproximacions, penso que seguir unes directrius com les que cita el llibre esmentant, que estan en línia amb el que podreu trobar a la majoria de llibres sobre nutrició esportiva, és assenyat, sempre i qual ens hi cenyim i no abusem de la ingesta de líquids per sobre d’aquests nivells, pensant “que més és millor” (un pensament típic humà).

Com de costum, el rang ideal sol estar en un punt intermedi. Les pautes assenyalades al llibre resulten sensates i son el consens que ha manat fins ara en matèria d’hidratació esportiva, i un cop assolides, deixar-nos guiar una mica per les sensacions de set durant la prova però procurant a la vegada no estar en un nivell massa baix amb respecte a aquestes recomanacions, ens donarà el punt ideal sense patir risc 😉

 

 

Translate »