La motivació intrínseca es defineix com la realització d’una activitat per la satisfacció inherent que comporta, en lloc de per alguna conseqüència separable.
Quan una persona es veu intrínsecament motivada, es mou a actuar per a la diversió o desafiament que implica més aviat que no pas per motius, pressions o recompenses externes.
El fenomen de la motivació intrínseca es va reconèixer per primera vegada dins dels estudis experimentals sobre el comportament dels animals, on es va descobrir que molts organismes s’involucren en comportaments exploratoris, juganers, i moguts per la curiositat, fins i tot en absència de reforç o recompensa (White, 1959).
Aquests comportaments espontanis, encara que atorgant clarament els beneficis adaptatius de l’organisme, semblen no ser causats per qualsevol raó instrumental, sinó més aviat per les experiències positives relacionades amb el compliment i l’ampliació de les capacitats personals.
En els éssers humans, la motivació intrínseca no és l’única forma de motivació, o fins i tot de l’activitat volitiu, però és una motivació penetrant i important. Des del naixement en endavant, els éssers humans -en els seus estats més saludables- són actius, inquisitius, curiosos i juganers, mostrant una disposició innata a aprendre i explorar, i que no requereixen incentius externs per fer-ho.
Aquesta tendència natural cap a la motivació és un element crític en desenvolupament cognitiu, social i físic, ja que és a través d’actuar sobre els propis interessos inherents que un creix en coneixements i habilitats.
Les inclinacions a prendre interès per la novetat, a assimilar activament i a aplicar creativament les nostres habilitats no es limita a la infància, però és una característica important de la naturalesa humana que afecta el rendiment, la capacitat de persistència, i el benestar a través de les èpoques de la vida (Ryan i La Guàrdia, en premsa).
Referències
-
Ryan Richard M., Deci Edward L.. Intrinsic and Extrinsic Motivations: Classic Definitions and New Directions Contemporary Educational Psychology. 2000;25:54-67.
