Fa uns dies vaig publicar una notícia on parlava dels beneficis que podria oferir l’exposició al fred, similars als de l’exercici físic. En aquella ocasió la protagonista era la proteïna FGF21, però si ho recordeu, una altra implicada -que apareixia molt breument esmentada- era la Irisina.
La notícia d’avui té a veure doncs amb aquesta altra proteïna. La Irisina és una hormona peptídica derivada de la proteïna FNDC5 (fibronectina tipus III amb 5 dominis) descoberta molt recentment. La primera notícia que tenim de l’FNDC5 data del 2002 però és durant el 2011 quan es descobreix la derivació d’aquesta proteïna cap a la hormona Irisina.
Per què resulta interessant aquesta hormona?
S’ha verificat que la irisina augmenta durant la realització de l’exercici físic, sent alliberada pels músculs en resposta a aquest, i que circula cap al teixit adipós blanc, on activa factors modificadors que permeten convertir-lo en greix marró, més metabòlicament actiu ja que genera calor, com vàrem veure a la notícia anterior, fent doncs que el metabolisme -i la subseqüent utilització del greix acumulat- augmenti.
El principal mecanisme que indueix aquest canvi a través de l’exercici sembla residir en la sobre-expressió de dos gens particulars, l’activador de peroxisomes gamma (PPARγ) i el co-activador 1α (PGC1-α), que activen vies per a la regulació del metabolisme dels lípids. La irisina el que fa doncs és, entre d’altres, incrementar l’expressió d’aquests dos gens, amb les avantatges que això pot comportar.
Aquest tipus de comunicació entre el múscul -tot poderós, com Zeus- i el greix, és un dels motius que va portar al grup de recerca a anomenar així la proteïna, que ve del nom Iris, deessa missatgera de Zeus en la mitologia grega. També sembla que la forma tridimensional de la proteïna podria recordar en certa manera la forma de la deessa, tot plegat els hi devia servir com a inspiració per a donar-li aquest nom.
Com encaixa la irisina amb l’exercici i la longevitat?
La notícia més recent sobre la irisina ens arriba de Birmingham, del Centre de Recerca de la Universitat d’Aston, i ha estat publicada aquest mes al Official Journal of the American Aging Association (AGE), on els seus investigadors ens expliquen que, a més d’aquestes propietats que hem estat comentant per sobre, la irisina té també una connexió directa amb la longevitat. Podeu veure l’estudi original en aquest enllaç.
Un dels camps de recerca que estan pegant bastant fort recentment té a veure amb la restricció calòrica i com pot augmentar l’esperança de vida. Vaja, que passar algo de fam podria no només no fer-nos cap mal sinó que ens podria estar allargant la vida. Això és el que mostra la recerca actual en mamífers. Un dels aspectes que correlaciona molt bé amb la longevitat és la longitud dels telòmers, els quals ja s’han introduït breument en una entrada anterior del blog d’una altra notícia sobre com la depressió pot causar envelliment prematur.
La troballa del present estudi és que la longitud dels telòmers, la concentració dels nivells d’irisina en sang i la composició corporal semblen tenir un vincle molt estret, de manera que els científics postulen que l’irisina podria tenir també un efecte regulador important en la longevitat.
Reflexions
Això lliga bastant bé amb la idea de que fred, restricció calòrica i exercici moderat poden ser un trident perfecte per a ajudar a combatre la obesitat i les seves conseqüències pel que fa a malalties modernes degeneratives. Recordem: segons hem pogut veure fins ara –teoria de l’obesitat com a estat inflamatori generalitzat– quan ens desfem del greix, les adipoquines pro-inflamatòries associades es veuen dràsticament reduïdes i això comporta una millora en l’organisme que es veu reflectida en molts altres àmbits fisiològics, per exemple en la salut de l’altre trident orgànic: l’intestí, el fetge i el cervell.
Uhm, després d’aquesta revisió de la notícia em quadren unes quantes coses més 😉
